LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Després de molts anys, puc afirmar que és molt fàcil perdre tot el que has aconseguit durant temps amb esforç i sacrifici. Per dir això em baso en fets viscuts en primera persona.

Quan jo era petit, els meus pares, tot just abans de començar el curs escolar i la rutina, em van dir que m’havia d’apuntar a algun esport, per fer alguna activitat extraescolar. Jo, tal com m’ho van dir, els vaig respondre que volia apuntar-me a futbol, ja que feia temps que jugava amb els amics a l’escola o al costat de casa meva, i era el que més m’atreia. Als meus pares no els va semblar malament i vam anar al camp del Vilassar de Dalt en quant vam poder, i després d’entrenar uns dies amb l’equip per comprovar que era l’esport que volia practicar, m’hi vaig acabar apuntant.

Des de aquell moment vaig començar a evolucionar, i al cap d’un temps, al veure que m’agradava molt, vaig anar a la Fundació Sànchez Llibre, a fer les proves per si m’agafaven. Tenia 7 anys, si no m’equivoco. En aquells temps, la ‘Funda’, conegut popularment, era un dels millors equips que hi havia, jo veia difícil poder entrar-hi, però el meu pare estava convençut que ho podia fer. L’entrenador em va dir que podia intentar-ho, però que era quasi segur que no m’agafarien, degut a que ell volia 12 jugadors per a l’equip, i aquella temporada ja els tenia tots. I no simplement hi havia aquest inconvenient, sinó que les possibilitats eren més baixes al haver tretze jugadors més fent les proves, després que jo. Tot i així, ho vaig aconseguir, vaig entrar a l’equip i per mi, el dia que m’ho van dir, ha estat un dels millors dies fins ara. L’alegria era molt gran, no hi havia cosa que em fes més il·lusió, i hi vaig dipositar totes les meves forces per poder seguir avançant. La veritat és que ho vaig aconseguir, vaig millorar durant anys, i seguia amb la mateixa il·lusió per jugar que de petit. Quan jugava era realment feliç, tots els problemes se n’anaven, no patia per res més que per poder arribar a la següent jugada i fer-ho bé, i suposo que per aquesta dedicació vaig arribar a un punt bastant alt, un punt que em va costar moltíssim arribar-hi, però no res baixar-hi. Ja quan, potser estava al millor moment de la meva ‘carrera’, quan un dels millors equips de Catalunya es va interessar per mi, vaig cometre un error. Va arribar un dia en que teníem un partit molt important, però ja des d’uns dies enrere em feia mal l’abductor, i jo no volia jugar-lo, no em sentia a gust al camp i preferia descansar, però el meu pare i l’entrenador em van dir que havia de jugar, que era important per l’equip aquell partit, i que s’havia de guanyar. Jo seguia pensant que no havia de jugar, però m’hi vaig sentir obligat. A aquell partit hi vaig anar amb por del que pogués passar, no tenia ganes de jugar. Vaig començar l’escalfament i em feia mal, però vaig seguir, ja que al comentar-li a l’entrenador em va dir que seguís, que si al començar el partit em feia mal em canviaria, i així va ser, em van canviar, però el problema va ser com. Quan no portàvem quasi ni vint minuts, vaig recuperar una pilota al costat de la línia de banda, i al veure un dels companys a l’altre banda vaig intentar desplaçar la pilota, però al impactar la pilota vaig notar un dolor molt intens a l’abductor, vaig caure rodó. Em van haver de canviar i treure’m a braços, no podia caminar. M’havia trencat les fibres de l’abductor. Aquella lesió em va portar tres mesos de fisioterapeuta cada dia, alternant un dia a Premià de Dalt i un altre a Argentona. Al acabar, vaig haver de començar a entrar al camp, entrenava apartat dels companys, corrent i fent exercicis físics. No era divertit. Però no simplement el problema va ser que em va portar un temps de recuperació, sinó que em va portar molt més que això. Des de aquella lesió, n’he tingut varies al mateix lloc, suposo que degut a que no es va recuperar bé, un altre cop, perquè pogués jugar abans. També em va treure la il·lusió per una de les coses que més estimava, i vaig deixar de gaudir del meu esport. Des d’aquell punt vaig començar a decaure, totes les possibilitats que veia a l’abast se’n van anar. Fins l’any passat he estat intentant erròniament  tornar a recuperar les ganes de jugar i passar-m’ho bé, de tornar a tenir el nivell d’abans, però ja no podia, arribava tard.

A més, em vaig quedar petit per el que se m’exigia a les categories més altes, per un migcampista, és difícil jugar bé a aquestes edats amb una estatura bastant més baixa. Per tant, fa uns mesos vaig decidir deixar el futbol base i vaig passar-me a futbol sala, on estic gaudint després de molt de temps, i seguiré lluitant, ara amb més forces per aconseguir el que vull: arribar a ser algú en aquest esport.

Aleix